QUAN ESCULLS L'ULTRADISTÀNCIA, ESCULLS MOLT MÉS QUE UNA LÍNIA D'ARRIBADA

I hi ha reptes que tampoc no comencen a la línia de sortida.

1.099 km · 25.866 m de desnivell positiu · 61 h 21 min

Comencen molt abans: en el moment en què decideixes seguir una carretera simplement per descobrir on et portarà.

Del 28 de juny al 2 de juliol, en Berna va travessar els Pirineus des de Pasaia, al País Basc, fins a Llançà, a Catalunya. Cinc dies, 1.099 quilòmetres, 25.866 metres de desnivell positiu i 61 hores i 21 minuts sobre la bicicleta, afrontant alguns dels ports de muntanya més icònics de la serralada.

Però aquesta no és només una altra història d’ultradistància. És una història molt nostra. És Tactic.

Perquè en Berna forma part de Tactic. És aquella persona que sovint troba la manera de fer que les coses passin. Quan no saps a qui preguntar, moltes vegades acabes preguntant-li al Berna.

Potser per això aquesta història ens queda tan a prop. No només perquè travessa carreteres que coneixem, sinó perquè reflecteix una manera molt Tactic d’entendre l’esforç: sense grans discursos, sense exagerar, simplement fent el que toca, pas a pas, fins al final.

El recorregut va ser realment el veritable objectiu

En Berna no va sortir a competir. Va sortir a viure aquesta experiència inoblidable.

"Travesses els Pirineus enllaçant carreteres espectaculars. I amb cada port, ets una mica més a prop de casa."

Aquesta era la motivació. Ni el cronòmetre. Ni la classificació. Només el privilegi de recórrer una de les rutes més espectaculars que es poden viure en bicicleta.

Quan la muntanya pren el control

La Transpyrenees no va posar les coses fàcils a ningú.

Boira, pluja, pendents implacables, ràfegues de vent tan fortes que obligaven a baixar de la bicicleta, i hores sense trobar menjar ni aigua.

Hi va haver moments en què l'única opció era refugiar-se darrere d'un cotxe aparcat... i després continuar.

Perquè en una aventura com aquesta, tard o d'hora, només hi ha una manera d'avançar.

Resiliència: Dormir menys. Menjar quan es pugui. Adaptar-se.

Després d'una primera jornada increïblement dura, el segon dia va començar amb un moment tan quotidià com inoblidable: una migdiada de noranta minuts al vestíbul d'un caixer automàtic, mentre esperava que obrís la primera cafeteria del poble.

Després van arribar ports mítics com el Tourmalet, el Peyresourde, el Portillon, el Pla de Beret i el Coll de Pradell. Ascensions on la calor asfixiant podia convertir-se en fred intens en qüestió de minuts, i on el dolor deixava de ser l'enemic per convertir-se en una part més del viatge.

"T'acostumes al dolor" diu ell.. 

També hi va haver moments que recorden que cap gran aventura es fa mai del tot sol: compartir habitació amb altres ciclistes de Barcelona, converses inesperades i aquella companyonia que només apareix quan tothom persegueix el mateix objectiu.

Els últims quilòmetres

L'últim dia encara guardava 313 quilòmetres.

Quan faltaven uns 90 quilòmetres per arribar, la resta del grup va decidir aturar-se. En Berna va continuar tot sol. No per demostrar res. Simplement perquè sabia que aquell mateix dia arribaria al Mediterrani.

L'últim port era Sant Pere de Rodes. Una carretera que coneixia bé. Un lloc carregat de significat. Va travessar el monestir completament sol. Després de més de mil quilòmetres, només quedaven ell, la seva bicicleta i el mar esperant-lo al final del descens.

En Berna no va fer la Transpyrenees per guanyar. Potser aquesta és la millor definició del ciclisme d'ultradistància. No es tracta de ser el més ràpid. Es tracta d'afrontar cada obstacle, adaptar-te quan cal i trobar la manera de continuar pedalant.

A Tactic, aquestes són les històries que ens inspiren, perquè representen l'essència del que som. Sense grans discursos. Només constància, compromís i la voluntat de fer les coses bé, quilòmetre rere quilòmetre.

Perquè, al cap i a la fi, les aventures més grans són les que et porten molt més enllà de la línia d'arribada.