El Kilómetro Cero

Una història d’ultradistància, resistència i llibertat sobre la bicicleta.

Explicada per David Rovira.

Vaig sortir de la Puerta del Sol amb una idea molt simple: unir dos punts sobre la bicicleta.

Madrid i Andorra.
L’origen i la muntanya.
El quilòmetre zero i el final del camí.

El Kilómetro Cero és molt més que una prova d’ultradistància. És una manera de travessar territori, d’afrontar el temps d’una altra manera i de pedalar amb autonomia total.

Aquesta era la meva tercera participació, i un cop més hi vaig trobar exactament allò que m’hi fa tornar: llibertat.

“Em fascina unir dos punts sabent que cadascú ha de ser autònom.”

La ruta va començar amb Madrid despertant.
Carrers, polígons, asfalt.
Després, pistes obertes, paisatges de la Meseta i moltes hores per davant.

A partir d’aquí, el repte es va convertir en el que realment és: calor, silenci, cos, cap i moviment.

La calor

Hi ha moments en què el repte no és avançar més ràpid, sinó simplement continuar.

La calor va marcar bona part del recorregut. El cos començava a demanar una altra cosa: menys teoria, més instint. Menjar real. Ombra. Aigua. Calma.

La solitud

Després de les primeres hores compartides, vaig continuar sol.

I és aquí on, moltes vegades, passa el més important. Quan només hi ets tu, la bicicleta i tot allò que has de saber gestionar per seguir endavant.

La resistència

Los Monegros de nit.
El cos tocant límits.
Trams trencats.
Pujades, baixades i la sensació que tot pesa una mica més.

I, tot i així, continuar.

“Totes les maneres són vàlides. No n’hi ha una de millor que una altra. Si això no és llibertat…”

L’arribada

Després de 41 hores de viatge, vaig arribar a Andorra.

Davant meu, només César Mato, guanyador d’aquesta edició. Darrere, la resta d’aventurers que, cadascú a la seva manera, també van viure El Kilómetro Cero.

Perquè la ultradistància no és només una qüestió de quilòmetres.

És una manera d’estar sobre la bicicleta. De llegir el cos. D’acceptar el terreny. I de seguir avançant.